català | español | english
Juan Julio Bonet Sugrañes

Escriure sobre el teu pare pot semblar fácil, però no ho és. Tot i que els records son inesgotables, posar-los en un paper i donar-hi forma és complicat.
I en aquest cas, no sé perquè, crec que es complica més.

Perquè … si, era el meu pare, però tot em fa pensar que era alguna cosa més que el meu pare. Tinc que escriure sobre ell com a pare, com a home però escric també sobre una persona a qui li han creat una pàgina web, a qui li han preparat un Memorial, a qui li han dedicat 2 números de la revista Afinitat, i sobre tot, escric sobre una persona l’obra científica de la qual quedarà recollida a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I tot això fa ballar el cap.

Com a professional i com a científic no el vaig tractar gaire, tot i que de les meves visites a l´ IQS me’n quedarà per sempre l’olor característica del laboratori.

Però en canvi, no m’equivocaré gaire si suposo que les seves qualitats en el camp de la recerca les va exportar directament a l’àmbit de la família, a la que estimava molt i per la qual se’n va desviure sempre al màxim.

Persona tranquil•la, sossegada, planificadora i sempre optimista i alegre, ens va intentar i va aconseguir guiar per la vida com si fóssim potser els seus alumnes. Les circumstàncies de la vida que es va trobar, el van obligar a marcar per nosaltres uns objectius que, amb la seva ajuda i dedicació i recolzat sempre per la meva mare, s’anaven complint de manera ordenada i també dissimulada.

Persona molt ordenada, jo m’atreviria a dir que fins i tot es va ocupar de deixar-ho tot organitzat pel dia en que ell ja no ens pogués ajudar més. La serenitat sempre per davant de tot.

Imparcial, raonador i convincent, utilitzava sempre la seva font inesgotable de coneixement per construir els raonaments més savis sobre qualsevol tema de
discussió, ja fos històric, polític .... o fins i tot futbolístic, camp en el que tenia que aguantar a casa un cert “forofisme”, controlat però.

Diplomàtic, professava sempre el respecte pels altres i les seves idees. Poc amant d’emetre en públic una crítica, una mala cara o un gest de desaprovació, es guardava el seu judici de les situacions per comentar-les en “petit comité”.

Convençut de que s’havien de mantenir les tradicions de sempre, intentava no perdre amb nosaltres el passat familiar. Cualquier tiempo pasado fue mejor ....

En fi, que tota aquesta filosofia de vida, com a nens o adolescents i sobretot com a fills, possiblement no es pot arribar a entendre ni a compartir mai. Quin rotllo, pensàvem més d’una vegada !!

Però un cop es creix, el temps passa, es tenen fills i la vida es comença a veure des de dalt, doncs, la veritat sigui dita, estic convençut d’haver tingut el millor professor per saber-la aplicar.

Oscar.
13.10.2008


Recordo – jo devia tenir 12 o 13 anys – un passeig amb el meu pare per un camí de tartanes al voltant del camp de futbol del Sant Llorenç de la Muga. Ara és cimentat. I també han crescut cases, restaurants i urbanitzacions senceres, i els quads passen de llarg de totes les coses. Però llavors encara no, i estic segur que aquells racons rondaven la imaginació del meu pare en la lectura dels llibres de records d’infantesa i joventut de Marcel Pagnol. Cap persona no és una sola persona i el plaer del món rural, els records d’infantesa i els sentiments de melancolia, potser també nostàlgia, tendresa i compassió que desprenen els llibres de Pagnol es complementaven amb una fe cega en el progrés i el fet científic i la millora de la qualitat de vida de les persones que aquest podia comportar. I aquest vagarejar ociós i contemplatiu pels camins era compensat per un quefer esforçat, curós, perseverant, meticulós ordenat i rigorós. Tan rigorós que ell era la darrera persona a la qual m’adreçava quan tenia problemes en les assignatures de química. Tan ordenat i curós que jo només jugava al quimicefa quan ell no era a casa.

Durant aquell passeig, el meu pare m’explicava les aventures de Bilbo Bolsón i companyia. Els elfs, els hòbbits i les fades s’amagaven rere cada pi, cada mongetera. Tolkien, Ursula K. LeGuin...van ser les meves primeres lectures post-Enid Blyton i van contribuir a les ganes d’escriure que el meu pare va desenvolupar en els darrers anys. I cada any per Nadal, un llibre il•lustrat amb coses que mai (?) no han existit. I després de cada dent que el dentista m’arrencava, un llibre d’animals. Jo, a Sant Llorenç em posava sempre malalt, arribar i al llit! El meu pare animava les sessions de companyia amb un casset anys seixanta (que encara conservo en algun lloc) amb cintes de Ray Charles, Martinho da Vila, els Beatles a Hamburg...llavors vaig decidir que faria música i com que el trombó era massa pesat per a mi, tocaria el clarinet. I les nits que passava vetllant-me a 40 de febre fent-me fregues a la panxa i jugant a que un exèrcit de formigues em pujava pel cos...quan molts anys més tard els exèrcits de formigues se m’enfilaven i em mossegaven de debò no em va fer tanta gracia!

La impressió quotidiana, simplista potser, que jo tenia del meu pare era la d’una persona respectuosa amb l’autoritat (una autoritat idealitzada, la dels bobbies anglesos sense armes cridant “Stop! In the name of authority” i el lladre quedava petrificat), amant de l’ordre social i creient practicant. Uns anys – pocs – més tard d’aquell passeig, durant un altre de ben diferent per la carretera que porta a Albanyà, alliçonant-me sobre els perills de la droga em va dir: “a mi me da igual lo que digan los curas, los policías y los jueces, pero químicamente la droga es mala porque...”. Cap persona no és una sola persona i menys si porta a dins la curiositat de conèixer. Amant de la cultura occidental i de la lògica cartesiana com era, em va sorprendre el seu interès per la medicina oriental i l’alquímia. De les moltes cares que devia tenir el meu pare, jo només en vaig conèixer unes quantes, només faltaria.

Cap persona no és una sola persona. Jo mai havia entès com un científic com ell, que dedicava la seva vida a intentar conèixer com funciona la matèria podia ser tan creient. Com si no hi haguessin contradiccions més flagrants al món. Com si les vibracions presents a cada indret no ens afectessin. El 1916, a Zurich, un grup de joves alemanys pròfugs de la Primera Guerra Mundial va fundar el moviment Dadà, i les bogeries antiartístiques que feien al Cabaret Voltaire van irradiar el món fins a convertir-se en la base de quasi tot l’art modern del XX (paradoxalment). Quaranta-cinc anys més tard, en Juan Julio Bonet Sugranyes arribava també a Zurich, a un ambient oposat al del Cabaret Voltaire, l’ETH, on va absorbir el mètode de la recerca rigorosa i la passió per la química. Però qui sap si, en l’aire...En els seus diaris, un dels fundadors del Dadà, el aparentment esbojarrat, el superficialment irreverent Hugo Ball, va deixar escrit, parlant de la intuïció: “Si es torna cap a l’esperit, es troba la inspiració”. Doncs això.

Víctor

14-10-2008

info@juanjuliobonet.org